Encara no ha eixit el sol i allà va Batiste Ceba;
Dos cassalles dins del cos l’aixada al coll camí de l’horta,
Avui tot es diferent se n´adonat Batiste Ceba,
Excavadores i ciment li estan destrossant la terra.
Recorda el tio Batiste de quant era xicotet
Que son pare li ensenyava a llaurar bé
De cada dia d’estiu cremant-li el Sol al llom
De com l´han fet patir sempre eixos cabrons.
Volen fer una carretera i li tombaran sa casa,
L’alqueria més bonica de tota la comarca,
Ja no beurà aigua del pou ni podrà collir tomaques,
Li estan furtant la vida els fills dels camises blaves.
Recorda el tio Batiste de quant era xicotet
Que son pare li ensenyava a llaurar bé
De cada dia d’estiu cremant-li el sol al llom
De com l´han fet patir sempre eixos cabrons.
Encara no són deu, i el Sol ja crema
El Sol ja crema, encara no són deu
i el Sol ja crema i encara no són deu
i el Sol ja crema, crema.
El meu xiquet es l’amo
Del corral i del carrer
De la figuera i la parra
De la flor del taronger.
Batiste Ceba
Senyor pirotècnic
Senyor pirotècnic, pot vosté pegar-li foc a la mascletà.
I què vos passa?
Què vos passa valencians?
Paella amb ceba, moros i cristians.
I què vos passa valencianes?
Femelles falleres parlant castellà.
La llengua, xafada, arrasada, venuda
Paraula a paraula amagada
Sospir a sospir defensada com si fóra un tros
De la nostra vida, sentida
Com si fóra un tros de la nostra vida.
València, batalla que es viu dia a dia
PSOE sense PV, policia, burgesia
Partit Popular i tercera via
Combaten units contra l’esperança
Combaten units contra l’alegria
Combaten units contra l’esperança
Valencians de postal, dominant la partida.
Senyor pirotècnic
Pot començar la mascletà
València aborigen
En lluita contra l’ocupant
(Quita Rita, quita Rita)
Qui t’ha parit que t’antenga
Acadèmia Valenciana de la Llengua
Països Catalans problema
Per als estómacs agraïts del sistema.
Polítics, amb escorta
Amb els nassos plens de farlopa
Molta corbata i molt poca vergonya i molta corbata
(I molt poca vergonya)
La Geperudeta, bonica xiqueta
Pel mig de la plaça vestida de blau
Darrere la fusta, la beata i la puta
El centre i la dreta que es volen salvar.
València bilingüe, orxata i fartons
De Vilallarga, tocant els collons.
València roja, fartons, orxata
I canya... cassalla contra Espanya
Senyor pirotècnic
Pot començar la mascletà
València aborigen
En lluita contra l’ocupant
Boig per tu
A la terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.
Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat, boig per tu.
Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.
Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.
Paraules d’amor
Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàven
només paraules d’amor…
Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’histories d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…
Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’histories d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…
Papa cuéntame otra vez
Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
Ojalá
Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan,
para que no las puedas convertir en cristal.
Ojalá que la lluvia
deje de ser el milagro
que baja por tu cuerpo.
Ojalá que el deseo se vaya tras de ti.
Ojalá que la tierra no te bese los pasos.
Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto,
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre,
en todos los segundos, en todas las visiones.
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.
Ojalá que la aurora, no de gritos que caigan en mi espalda.
Ojalá que tu nombre, se le olvide a esta voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti,
a tu viejo gobierno de difuntos y flores.
Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto una
luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre,
en todos los segundos, en todas las visiones.
Y ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.
Romaç de cec
Va ser a la tardor
de 1705
que a Altea desembarca
Baptista Basset
com a general
de l'exèrcit de Carles el d'Àustria.
Entra en la Marina
i passeja per pobles i viles
i en moltes comarques
als maulets va distribuint armes
i donant raons,
convencent a tots els llauradors
que l'Arxiduc Carles
ha promés suspendre tributs i gravàmens
i tot el país
li va plantar cara al borbó Felip V.
Els reis i governants
de tota Europa
es posen a l'aguait
i al plet s'aboquen,
que està en discussió
la corona dels regnes d'Espanya
i els dos aspirants
una guerra van a provocar,
buscant aliances
amb altres estats dos exèrcits preparen,
Felip de Borbó i
Carles d'Àustria, tals són els seus noms.
Als pobles van renàixer
les esperances
d'arrancar el poder
als nobles senyors
i en poques setmanes
el camí de València aplanaren;
maulets i aliats
dominaren pobles i ciutats;
d'una punta a l'altra
el país va tornar a obrir les arques
per traure al carrer
les senyeres contra el botifler
i l'Arxiduc Carles
a la porta de Quart aclamaren
i ell feu jurament
d'obedir i defendre les lleis.
Del dia que ara esmente
guardeu memòria:
el 25 d'abril
de1707
que trista batalla
va somoure la terra d'Almansa;
l'exèrcit borbó
al de l'Àustria va véncer d'un colp
i sense defenses
ocuparen comarques senceres.
Mal dia va nàixer
qui ordenà destruccions i matances.
Si el mal ve d'Almansa
amb raó diuen que a tots alcança:
no es pot oblidar
que en la boca del poble ha quedat.
Després que va sotmetre
tot el país
i va tractar els hòmens
amb gran crueltat,
pensà que era l'hora
d'augmentar el poder de la seua corona
i sense tardança
promulgà el Decret de Nova Planta,
pel qual suprimia
les lleis i costums de la pràctica antiga
i ens va prohibir
que parlàrem la llengua d'ací.
Senyors i senyores,
de la història us hem fet el reconte;
si voleu seguir,
en els llibres está tot escrit.
Lladres
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.
El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.
I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.
No s'ensenya en les escoles
cóm van esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.
Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
Albaes
Una mà molt generosa
deixà lliure el rossinyol:
llevà la porta a la gàbia
i lligà el pardal del coll.
Quan el foc refresque l'aigua
i el gel la faça bollir
per curar el mal d'Almansa
ens vindrà res de Madrid.
Dansà
La història ja està passada,
pols i terra la taparen,
però el mal que vingué d'ella
mal d'Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.
Invocarem alquimistes,
bruixes, fades i ocultistes
que dissipen la foscor,
per què conjuren el temps
que tot tracta d'amagar-ho.
Que torne a la llum del dia
en un primer cadafal
tot el poble que va viure
abans del fracàs d'Almansa;
prenguen lloc en igualtat
Jaume I i Ausiàs March
amb els gremis i els oficis,
llauradors i gent de mar.
Que siguen també testics
en un segon cadafal
els hereus de la derrota,
valencians de Nova Planta;
prenguen lloc en igualtat
Maians, Romeu i Sorolla
amb els obrers de la seda
i els plantadors de taronja.
Feu més fort el sortilegi
amb tots els vostres poders
i acudeixquen a la festa
en un tercer cadafal
aquells que encara han de nàixer,
gent desperta i sobirana
senyors del seu propi viure
prenguen lloc en igualtat.
I vosaltres que sentiu
les músiques i els romanços
obriu els ulls i voreu
des del vostre cadafal
l'ample caminal que s'obre
entre tots els concurrents.
Cant de maulets
Eixiu tots de casa
que la festa bull
feu dolços de nata
i coques de brull,
polimenteu fustes
i emblanquineu murs
perquè Carles d'Àustria
ha jurat els Furs.
Enrameu de murta
places i carrers,
abastiu de piules
xavals i xiquets,
aclariu la gola amb
vi de moscatell,
que no hi ha qui pare
el pas dels maulets.
Vine Pilareta
que et pegue un sacsó
els peixos en l'aigua
i els amos al clot,
i si no l'empara
el Nostre Senyor
tallarem la cua a
Felip de Borbó.
Si l'oratge es gira
en mal dels maulets,
vindran altres dies
que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen,
més perill tindran.
Passeu-me la bota
i seguiu tocant.
300 anys de la derrota d’Almansa
El 25 d’abril representa el record d’un moment de derrota per al País Valencia, quan, amb la batalla d’Almansa, en 1707, s’obrí el pas a la pèrdua de la nostra autonomia política, per la força de les armes borbòniques.
La conseqüència immediata de la derrota a Almansa fou l’abolició, per Felip V, el 29 de juny, de les institucions politiques i de la legislació pròpia dels valencians: ”Por el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas”.
Gran nombre de valencians partidaris de l’Arxiduc (dits maulets, en oposició als botiflers, partidaris del Borbó) havien de fugir de la repressió amb l’exili.
En definitiva, el País Valencia fou tractat amb una brutal duresa, com a terra conquistada. Xàtiva fou incendiada, humiliada i represaliada, una devastació que es va estendre a moltes altres ciutats i viles. Haurem d’endinsar-nos en el segle XX per a trobar brutalitats similars en el transcurs d’un conflicte bèl·lic. “No hay árboles suficientes en todo el Reyno para colgar a todos los traidores”. Les propietats, fins les eclesiàstiques, foren botí de guerra i en part repartides entre els vencedors. La corona es dedicà a reprimir feroçment els vençuts i a aplicar majors contribucions al país que ara es veia, com diu el gran historiador britànic Henry Kamen: “ocupat per un exèrcit estranger, sotmés a lleis estrangeres, forçat a obeir funcionaris estrangers i a usar moneda estrangera”.
Per això els valencians recordem aquella acció bélica amb una dita ben coneguda:”Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.
Al Tall