El 25 d’abril representa el record d’un moment de derrota per al País Valencia, quan, amb la batalla d’Almansa, en 1707, s’obrí el pas a la pèrdua de la nostra autonomia política, per la força de les armes borbòniques.
La conseqüència immediata de la derrota a Almansa fou l’abolició, per Felip V, el 29 de juny, de les institucions politiques i de la legislació pròpia dels valencians: ”Por el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas”.
Gran nombre de valencians partidaris de l’Arxiduc (dits maulets, en oposició als botiflers, partidaris del Borbó) havien de fugir de la repressió amb l’exili.
En definitiva, el País Valencia fou tractat amb una brutal duresa, com a terra conquistada. Xàtiva fou incendiada, humiliada i represaliada, una devastació que es va estendre a moltes altres ciutats i viles. Haurem d’endinsar-nos en el segle XX per a trobar brutalitats similars en el transcurs d’un conflicte bèl·lic. “No hay árboles suficientes en todo el Reyno para colgar a todos los traidores”. Les propietats, fins les eclesiàstiques, foren botí de guerra i en part repartides entre els vencedors. La corona es dedicà a reprimir feroçment els vençuts i a aplicar majors contribucions al país que ara es veia, com diu el gran historiador britànic Henry Kamen: “ocupat per un exèrcit estranger, sotmés a lleis estrangeres, forçat a obeir funcionaris estrangers i a usar moneda estrangera”.
Per això els valencians recordem aquella acció bélica amb una dita ben coneguda:”Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.
Al Tall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada